No li ho havia explicat a ningú, ni a les noies, no m’ho podia creure jo, doncs menys encara s’ho creurien elles, a més, no volia que es discutissin i tampoc m’hi vaig veure amb cor.
A l’hora del pati, va ser com si no hi fos, em deien coses, però no reaccionava. De cop i volta, en Jack em va agafar del braç i se’m va emportar a un lloc on podíem estar sols, em sembla que era el terrat de l’escola, no estic gaire segura, era una petita terrassa. Em va fer seure, no li va costar ja que m’havia deixat portar, un cop estava assentada es va acotar davant meu.
- Ruala, què et passa? – em va dir fluixet.
- No... No ho sé.
Vaig trencar a plorar, ell només em va abraçar i, amb aquell gest, em vaig sentir molt millor, era just el que necessitava, una abraçada d’algu proper. Havia estat pensant que ara que sabia el secret del meu origen, potser em tornaven a Kalymnos i no tornaria a veure els meus amics que per mi ho eren tot, i per culpa d’això em sentia malament. No sabia com expressar-ho, no volia explicar-li res sobre el meu passat, no de moment, però aviat em va venir un idea al cap.
- M’han adoptat. – vaig dir amb un aire trist.
- Doncs molt bé, no? O no era això el que volies? – estava molt desconcertat.
- No, si m’he alegrat molt, però...
- Però...? – Encara tenia cara de desconcertat.
- Però me n’he d’anar lluny, perquè la família viu en un altre país.- vaig mentir, amb molta facilitat, estava acostumada quan la gent em preguntava per com estava.
No va dir res, per la cara que va fer se’n va adonar de la importància de què jo marxés.
- No us he dit res perquè no vull que res canviï mentre encara sigui aquí. – Dintre el que cap era veritat.
- Però com que hi penses tant, no estàs per nosaltres. Ets tu la que et comportes diferent, no nosaltres.
- Perdona. – Només vaig ser capaç de dir això.
Ens vam abraçar, aquella abraçada em va semblar que durar molt de temps, tot i que va ser només un instant.
- Abans de tornar amb els altres, quan marxes?
- No ho sé , però no vull que els altres ho sàpiguen, si us plau, fes-me aquest favor.
- Tranquil·la, a canvi només et demano una cosa. – La cara de desconcertat s’havia canviat, ja hi tornava a ser el seu somriure, aquell somriure que em treia tan de polleguera, ja que volia dir que en tramava alguna.
- Què estrany! Sempre demanes coses a canvi d’unes altres.
- Demà a la tarda anirem tu i jo sols a prendre alguna cosa.
- Tu i jo... Sols? – Ara la desconcertada era jo. ¿Això era una cita?
- Justa! I posa’t guapa que jo tinc una categoria i una imatge.
- Seràs...!
Vaig donar-li una clatellada amb uns quans renecs de regal mentre rèiem.
- Ja tornes a ser tu, la meva Ruala.
Vaig somriure tímidament, havia dit la meva, vaig notar que les galtes s’envermellien i vam tornar amb els altres.
El dia va passar com sempre, classes avorridíssimes tot i que ja no hem van cridar l’atenció per no atendre. Quan vam arribar al karaoke, en Jiro intentava escollir tot de cançons alegres i que m’agradessin, cosa que em va fer sentir més bé, però alhora més trista, només de pensar que ja no ho podria tornar a fer, qui sap si es cantava a Kalymnos. Se’m van acostar les noies, en Gabri li havia demanat per sortir a l’Airam, i en James s’havia declarat a la Nuska just quan en Jiro i jo havíem marxat per anar a parlar, aprofitant que l’Èac estava jugant amb uns amics a futbol. Van cantar una cançó les dues parelletes, estava molt contenta per elles, se les veia molt felices, i feia temps que m’havien parlat sobre els seus sentiments sobre els nois, però em vaig quedar pensant en el comentari de la Nuska, “Només faltes tu”.
Marxant, en Jiro es va desviar del camí de casa seva per acompanyar-me a l’orfenat, mentre els altres van estar especulant sobre el que passaria, jo m’anava posant vermella. Ens vam acomiadar a la porta amb una abraçada, no tan intensa com la d’abans, però era una abraçada i em va fer un petó a la galta amb molta tendresa. Em van venir de dir-li una paraula que portava temps pel meus pensaments, t’estimo, però no vaig tenir el suficient valor. Ens vam separar lentament i vaig entrar cap a dins mentre ell s’allunyava cap a la seva llar amb la seva família, cosa que faria jo, segurament, al cap de poc.
Vaig sopar, bé, em vaig deixar mig plat, encara pensava en el que havia passat durant el dia i, de cop, em vaig fixar que la germana Deal no hi era. Vaig anar cap a la mare superiora i li vaig preguntar per ella, em va dir que estava a la seva cambra. M’hi vaig dirigir, vaig trucar la porta.
- Qui és?
- Soc jo, la Ruala.
- Entra petita, però ràpid i tanca la porta.
Vaig entrar i vaig tancar la porta tal i com m’havia dit. Quan em vaig girar vaig veure que estava parlant al gerro rodó que tenia sobre la calaixera. Em va fer un gest perquè m’hi apropes i ho vaig fer. Al gerro hi havia aigua, però la mateixa aigua bruta de quan hi havia flors sinó una aigua pura, quan hi vaig ficar el cap a sobre per veure-hi millor, no hi vaig veure el meu reflex, sinó el de la dona àngel que havia estat a la gàbia.
- Ruala? – Em va preguntar mentre els ulls se li omplien de llàgrimes.
- Em diuen així. – No sabia qui era i no volia donar-li dades personals.
- Sí, Megara, és la teva petita. – va intervenir la germana Deal.
- Oh! Alea, no saps com sóc de feliç.
- M’ho imagino. – Va dir la germana Deal, que com acabava de descobrir , realment es deia Alea.
- Què t’ha dit la congregació? Vull dir què has de fer com a Evadne de la petita?
- Aviat estarà entre vosaltres, al lloc on li pertany.
- Però, quan?
- Demà a la tarda.
- No! – Vaig cridar.
No havia dit res en tota l’estona, la idea de tornar m’agradava, en part, però l’endemà a la tarda no havia d’estar allí. No podia marxar sense deixar les coses clares amb en Jiro i no marxaria sense acomiadar-me de les noies i de la resta de nois. Vaig sortir corrents i em vaig tancar a la meva habitació, en un atac de ràbia. Al cap de pocs minuts, la germana Deal va trucar a la porta.
A l’hora del pati, va ser com si no hi fos, em deien coses, però no reaccionava. De cop i volta, en Jack em va agafar del braç i se’m va emportar a un lloc on podíem estar sols, em sembla que era el terrat de l’escola, no estic gaire segura, era una petita terrassa. Em va fer seure, no li va costar ja que m’havia deixat portar, un cop estava assentada es va acotar davant meu.
- Ruala, què et passa? – em va dir fluixet.
- No... No ho sé.
Vaig trencar a plorar, ell només em va abraçar i, amb aquell gest, em vaig sentir molt millor, era just el que necessitava, una abraçada d’algu proper. Havia estat pensant que ara que sabia el secret del meu origen, potser em tornaven a Kalymnos i no tornaria a veure els meus amics que per mi ho eren tot, i per culpa d’això em sentia malament. No sabia com expressar-ho, no volia explicar-li res sobre el meu passat, no de moment, però aviat em va venir un idea al cap.
- M’han adoptat. – vaig dir amb un aire trist.
- Doncs molt bé, no? O no era això el que volies? – estava molt desconcertat.
- No, si m’he alegrat molt, però...
- Però...? – Encara tenia cara de desconcertat.
- Però me n’he d’anar lluny, perquè la família viu en un altre país.- vaig mentir, amb molta facilitat, estava acostumada quan la gent em preguntava per com estava.
No va dir res, per la cara que va fer se’n va adonar de la importància de què jo marxés.
- No us he dit res perquè no vull que res canviï mentre encara sigui aquí. – Dintre el que cap era veritat.
- Però com que hi penses tant, no estàs per nosaltres. Ets tu la que et comportes diferent, no nosaltres.
- Perdona. – Només vaig ser capaç de dir això.
Ens vam abraçar, aquella abraçada em va semblar que durar molt de temps, tot i que va ser només un instant.
- Abans de tornar amb els altres, quan marxes?
- No ho sé , però no vull que els altres ho sàpiguen, si us plau, fes-me aquest favor.
- Tranquil·la, a canvi només et demano una cosa. – La cara de desconcertat s’havia canviat, ja hi tornava a ser el seu somriure, aquell somriure que em treia tan de polleguera, ja que volia dir que en tramava alguna.
- Què estrany! Sempre demanes coses a canvi d’unes altres.
- Demà a la tarda anirem tu i jo sols a prendre alguna cosa.
- Tu i jo... Sols? – Ara la desconcertada era jo. ¿Això era una cita?
- Justa! I posa’t guapa que jo tinc una categoria i una imatge.
- Seràs...!
Vaig donar-li una clatellada amb uns quans renecs de regal mentre rèiem.
- Ja tornes a ser tu, la meva Ruala.
Vaig somriure tímidament, havia dit la meva, vaig notar que les galtes s’envermellien i vam tornar amb els altres.
El dia va passar com sempre, classes avorridíssimes tot i que ja no hem van cridar l’atenció per no atendre. Quan vam arribar al karaoke, en Jiro intentava escollir tot de cançons alegres i que m’agradessin, cosa que em va fer sentir més bé, però alhora més trista, només de pensar que ja no ho podria tornar a fer, qui sap si es cantava a Kalymnos. Se’m van acostar les noies, en Gabri li havia demanat per sortir a l’Airam, i en James s’havia declarat a la Nuska just quan en Jiro i jo havíem marxat per anar a parlar, aprofitant que l’Èac estava jugant amb uns amics a futbol. Van cantar una cançó les dues parelletes, estava molt contenta per elles, se les veia molt felices, i feia temps que m’havien parlat sobre els seus sentiments sobre els nois, però em vaig quedar pensant en el comentari de la Nuska, “Només faltes tu”.
Marxant, en Jiro es va desviar del camí de casa seva per acompanyar-me a l’orfenat, mentre els altres van estar especulant sobre el que passaria, jo m’anava posant vermella. Ens vam acomiadar a la porta amb una abraçada, no tan intensa com la d’abans, però era una abraçada i em va fer un petó a la galta amb molta tendresa. Em van venir de dir-li una paraula que portava temps pel meus pensaments, t’estimo, però no vaig tenir el suficient valor. Ens vam separar lentament i vaig entrar cap a dins mentre ell s’allunyava cap a la seva llar amb la seva família, cosa que faria jo, segurament, al cap de poc.
Vaig sopar, bé, em vaig deixar mig plat, encara pensava en el que havia passat durant el dia i, de cop, em vaig fixar que la germana Deal no hi era. Vaig anar cap a la mare superiora i li vaig preguntar per ella, em va dir que estava a la seva cambra. M’hi vaig dirigir, vaig trucar la porta.
- Qui és?
- Soc jo, la Ruala.
- Entra petita, però ràpid i tanca la porta.
Vaig entrar i vaig tancar la porta tal i com m’havia dit. Quan em vaig girar vaig veure que estava parlant al gerro rodó que tenia sobre la calaixera. Em va fer un gest perquè m’hi apropes i ho vaig fer. Al gerro hi havia aigua, però la mateixa aigua bruta de quan hi havia flors sinó una aigua pura, quan hi vaig ficar el cap a sobre per veure-hi millor, no hi vaig veure el meu reflex, sinó el de la dona àngel que havia estat a la gàbia.
- Ruala? – Em va preguntar mentre els ulls se li omplien de llàgrimes.
- Em diuen així. – No sabia qui era i no volia donar-li dades personals.
- Sí, Megara, és la teva petita. – va intervenir la germana Deal.
- Oh! Alea, no saps com sóc de feliç.
- M’ho imagino. – Va dir la germana Deal, que com acabava de descobrir , realment es deia Alea.
- Què t’ha dit la congregació? Vull dir què has de fer com a Evadne de la petita?
- Aviat estarà entre vosaltres, al lloc on li pertany.
- Però, quan?
- Demà a la tarda.
- No! – Vaig cridar.
No havia dit res en tota l’estona, la idea de tornar m’agradava, en part, però l’endemà a la tarda no havia d’estar allí. No podia marxar sense deixar les coses clares amb en Jiro i no marxaria sense acomiadar-me de les noies i de la resta de nois. Vaig sortir corrents i em vaig tancar a la meva habitació, en un atac de ràbia. Al cap de pocs minuts, la germana Deal va trucar a la porta.
