Les hores dins d’aquella sala van passar molt ràpid i ens ho vam passar molt bé, ja ho diuen que el temps vola quan t’ho passes bé. En arribar a l’orfenat, vaig fer els deures, em vaig preparar la roba i la motxilla per l’endemà, vaig baixar les escales agafada de la barana, vaig trencar a la dreta i vaig entrar a la segona porta, al menjador per sopar, vaig anar a dir-li bona nit a la germana Deal i vaig anar al llit a dormir. Tot amb en Jiro present en els meus pensaments.Vaig tornar a tenir aquell somni i l’esquena em va tornar a fer mal quan li van tallar les ales al bebè. Els dies passaven i el somni es repetia nit rere nit i el dolor no cessava, en contra, encara anava a més. A l’escola, l’Airam, la Nuska i jo ens fèiem molt amb el Jiro i els seus amics, entre classes sortíem al passadís per veure’ls i a les hores de pati o mentre dinàvem estaven junts tots set, xerrant i a les tardes anàvem tots al karaoke. La germana Deal cada dia estava més preocupada perquè el meu dolor anava a més, tot i que era suportable però no trobàvem cap solució. Vaig accedir a anar al metge, però no em va trobar res. I així van anar passant els dies; al matí, amb la discussió entre les noies, les hores del pati o les hores entre classes amb el Jiro i els altres; la majoria de tardes, al karaoke i de tornada a l’orfenat per tornar a ser present a la dolorosa arrencada d’ales de l’àngel. Una tarda quan havíem acabat les classes, estàvem els set estirats sota l’ombra d’un pi mentre esperàvem que l’Èac acabes les classes de repàs d’anglès. Tenia el cap sobre la panxa d’en Jiro i em vaig adormir. Va tornar el somni, els esquamus, en Minos, la parella d’àngels, el bebè i els seus ulls verds. Em vaig despertar de cop, l’esquena em feia molt mal, no ho podia resistir, mai havia sentit un dolor tan profund, vaig sentir les noies cridant el meu nom i en Jiro que m’estava aguantant, cada vegada els veia més borrosos fins que no els vaig veure.Tornava a estar a la sala, el bebè no tenia ales, estava panxa amunt sobre la llitera i en Minos tenia una cosa a la mà, era un punyal, volia matar al bebè. Els àngels cridaven per impedir-ho, però ell els ignorava. Va aixecar el puny ben alt, tots els esquamus cridaven paraules com mort i venjança, estava a punt de matar el nadó quan una llum ens va encegar i del no res van aparèixer un grup d’essers alats. La llum va deixar els esquamus sense poder-se moure, cosa que van aprofitar per obrir la gàbia de la parella que el primer que va fer va ser anar a buscar a l’infant. La dona va aixecar el petit de cara a mi, vaig tornar a veure els ulls verds plorosos i em vaig fixar que era una nena, la va girar i li vaig veure, per primer cop, l’esquena. Tenia una cicatriu al lloc on hi havia hagut les ales, una cicatriu que era igual que la meva. En aquell moment la nena va xisclar de dolor, la cicatriu li feia mal, al cap de pocs segons vaig sentir una fiblada.En despertar del dolor, tenia al voltant les noies que estaven fent gestos cap a una banda. Van arribar els nois que em van ajudar a incorporar-me, vaig mirar al meu voltant, estava en una sala blanca, però no com la del somni, sinó la sala de la infermeria de l’escola. Al cap de poc en va vindre l’infermera, em va dir que no tenia res d’estrany, que m’havia desmaiat per alguna raó que desconeixia. Em va estar fent moltes preguntes a mi i als altres i no en va saber treure l’entrellat. Em vaig aixecar, em ressentia una mica de l’esquena però estava bé, m’havia desmaiat sense més.A la porta de l’hospital em vaig trobar la germana Deal, amb els ulls plens de llàgrimes que al veure’m, em va abraçar. Em vaig acomiadar dels altres i vaig demanar disculpes per haver-los fet estar tot aquell temps preocupats per mi. Les noies em van fer un petó cadascuna i els nois em van dir que no passava res al i en Jiro va afegir que jo faria el mateix per qualsevol de nosaltres seguit d’una abraçada que per mi va ser més que una simple abraçada, com a resposta li vaig xiuxiuejar a l’orella un petit gràcies. Van marxar i jo vaig anar cap a l’orfenat amb la germana Deal. Vam estar tot el camí en silenci, un silenci incòmode que mai havia experimentat estant amb ella.Quan vam arribar, em va demanar que l’acompanyes a la seva cambra. No era la primera vegada que hi anava, però aquella vegada era diferent, ho notava. Em va fer seure davant seu, al llit que era on sempre m’acomodava, i em va mirar fixament.- Ruala, aquest mal a la cicatriu, el desmai, que tens alguna idea del que pugui ser?- No ho sé ben bé, però tots tenen en comú el somni.- El somni? Quin somni? Necessito saber-ho.Li vaig explicar tot el somni, totes les nits doloroses i el que m’havia passat aquella tarda. Em mirava, feia cara de preocupada, però semblava entendre-ho, sempre ho feia, passes el que em passes ella sempre m’entenia, això feia que la meva confiança en ella s’hagués incrementat molt més que amb alguna altra germana de l’orfenat. Vaig arribar a la part del somni en que veia les similituds entre el bebè i jo i vaig aturar el relat quan em despertava.- Germana, creu que hi ha una semblança entre la criatura i jo?
- Posa’t ben còmoda que t’espera una història molt llarga. – em vaig recolzar a la paret i vaig recollir les cames amb els braços – Encara que costi creure, existeix un món paral•lel a aquest, si us plau, no m’interrompis fins que no hagi acabat, gràcies. – va afegir al veure que obria la boca per parlar - Deia que hi ha un món paral•lel, anomenat Kalymnos, aquest món es divideix en diferents regnes, un d’ells és el regne de les muntanyes altes. En aquest regne hi vivien, fa bilions i bilions d’anys, els àngels, feien una vida normal fins que un dictador de la tribu dels esquamus es va imposar per la força com a rei de les muntanyes altes. Des de l’ombra els àngels es van organitzar en una resistència i després d’una llarga batalla van sortir guanyadors. Des d’aquell moment, els esquamus han fet la vida impossible als àngels perquè deien que el regne els pertanyia. Els àngels van il•luminar molt la ciutat, ja que la llum debilita els esquamus, com has vist al somni, i així s’asseguraven que no tornaven a donar un cop com aquell. Tot i que els àngels han fet propostes per firmar un tractat pel qual el regne fos per tots dos, els esquamus sempre s’han negat a controlar el regne entre els dos, ho volen tot per ells. Ara fa vint anys, van voler fer un altre cop, eren forts i al portaven davant el gran guerrer Minos; només els va poder aturar un àngel, Kasen, que amb el seu poder va poder vèncer Minos deixant-li la cara desfigurada. Ara fa setze anys, Minos es va assabentar que Kasen havia tingut una filla, ell clamava venjança així que quan la criatura tenia setmanes, la va segrestar juntament amb els pares i en un acte atroç li va tallar les ales. Per sort, els àngels de l’exèrcit, també anomenats àngels de la llum, van arribar abans que Minos matés el nadó i els pares. Per precaució, es va decidir allunyar la pobra nena de tot allò, ja havia patit prou, i, tot i que els pares s’hi negaven, la vam portar a aquest món, un món tranquil, on mai li passaria res.Et preguntaràs que com sé tot això, be doncs, no sóc humana, sóc una Evadne, la meva espècie som els que cuidem els protegits de Kalymnos, aquesta és la única missió que tenim a la vida. La meva missió era , i encara ho és, protegir-te, mirar pel teu bé Ruala, mantenir-te el més allunyada possible dels teus orígens perquè no et facin més mal. Es per això que mai t’ho havia explicat.Havia escoltat el relat, m’ho havia explicat molt resumit, però ja en tenia prou.- I no has pensat que potser em fèieu més mal allunyant-me’n? – No vaig poder reprimir aquelles paraules, les deia amb els ulls plens de llàgrimes – No saps tot el que he patit aquí, tancada, sense que ningú m’adoptés, amb només dues pistes sobre el meu passat, el nom i la cicatriu. Tots aquests anys veient com els meus amics marxaven cap a l’escalfor d’una llar, una llar amb una família i amb amor, una llar que sempre he somniat, un allar que es veu que tinc, però no he vist. Potser em no fa un mal físic com la cicatriu però et puc assegurar que el mal que em fa això és molt més fort i cala més fons.- Perdona petita, vaig ser, tots vam ser uns estúpids, no ens en vam adonar de com et senties. Perdona.Em va abraçar, no sé quanta estona vam estar abraçades però em va reconfortar molt. Quan ens vam separar, me’n vaig anar a dormir. Aquella nit no vaig somniar amb la sala ni amb el bebè, amb mi, la meva història, em va preocupar però no li vaig donar més importància, era la primera nit que dormia bé després de molt de temps. A l’escola estava com absent, quasi tots els professors, per no dir tots, em van cridar l’atenció, un em va enviar a la infermeria, però em vaig dedicar a passejar per l’escola. No podia parar de pensar en el que m’havia dit la germana Deal, si és que aquell era el seu nom.
