Quan els vaig obrir no era a la sala il•luminada on s’hi acabava de cometre un crim, sinó al trist orfenat on sempre em despertava, dins les parets grises, on sempre arribaven nens deixats a la seva sort. Acabava de tenir un somni molt estrany i que em sonava vagament familiar. Vaig mirar el despertador, ja era hora d’anar a l’escola. Tenia l’uniforme sobre la cadira de fusta, acabat de planxar, me’l vaig posar. Quan em vaig posar la camisa blanca, la cicatriu que tenia a l’esquena em va fer mal, últimament em feia fiblades, però me les guardava a dins meu, no volia preocupar més a les monges que ja feien massa per mi. Em vaig asseure a la cadira on abans hi havia hagut la roba i em vaig mirar al mirall, havia de posar-me els cabells en ordre. Amb la pinta vaig fer-me la ratlla cap a la dreta i em vaig col•locar el serrell tirant cap a l’esquerra. Darrere de les orelles em vaig posar una diadema negra a joc amb l’uniforme i em vaig deixar caure el cabell castany per sobre les espatlles, vaig agafar la motxilla, que havia fet la nit anterior, i vaig sortir cap a esmorzar.Vaig deixar la meva habitació enrere i vaig baixar les escales agafada de la barana, sempre ho feia, era un vell costum. Vaig trencar a la dreta i vaig entrar a la segona porta que em vaig trobar. Vaig entrar al menjador, vaig esmorzar, com sempre, dues torrades amb mantega i una mica de melmelada de maduixa acompanyat d’un got de llet. La germana Deal em va donar una bosseta amb l’esmorzar i la vaig guardar a la motxilla, em va fer el seu petó, a la galta dreta i em va dir a l’orella:- Què et passa a l’esquena? – em va posar la ma a la cicatriu.- Últimament em fa mal, però no he volgut dir res per no preocupar-vos.- Vols quedar-te aquí? Ja trucaré a l’escola.- No, tranquil•la. Estic bé, només són punxades puntuals.Em vaig acomiadar de la germana i dels més petits i vaig marxar cap a l’ institut.La germana Deal és la que es preocupa més per mi, des que era petita ho ha fet. Pel camí, vaig pensar en el somni, no havia vist mai aquelles criatures, però em resultaven familiars, sobretot la parella d’àngels que estava pressa a la gàbia, i els ulls de l’infant... els havia vist abans, però...- Ru! Ru!- Ruala, ens sents? Som aquí!Vaig remenar el cap i vaig veure les meves amigues al punt on sempre ens trobàvem.- Perdó noies, com esteu?- De perles!- En què pensaves Ru? Se’t veia molt capficada.- Ui, avui he tingut un somni molt estrany.Els vaig explicar el somni. L’Airam no em mirava, observava el cel, com de costum, però jo sabia que m’escoltava. Portava el cabell recollit en una espècie de monyo, tenia el cabell llarg, per mitja esquena i quasi sempre se’l recollia, al igual que el seu serrell, hi havia gent que mai havia vist els seus cabell caient sobre el seu ull dret. La Nuska, en canvi, em mirava fixament, es notava que m’escoltava. Portava el cabell curt recollit en dues mini cues, i els seus ulls blaus es veien molt ja que s’havia tallat el serrell feia poc.- Què vols que et digui? – va començar l’Airam. – A mi em sembla un somni normal i corrent. Quant al mal.. No hi trobo cap explicació, em sembla que hauries d’anar al metge.- Què dius Airam? – va contestar la Nuska – Això és una revelació!- Una revelació? I què més? – va replicar l’Airam.I així van començar a discutir-se. La Nuska defensava que tot allò era una espècie de senyal, que havia d’escriure una història sobre el somni i que em portaria sort. L’Airam em deia que no me l’escoltés, que no hi pensés més i que anés al metge pel problema de l’esquena. Per una part, volia fer cas a l’Airam, però no m’agradava la idea d’anar al metge; sempre et preguntaven masses coses i sempre veia famílies unides. Això m’afectava molt, les meves amigues ho sabien i feien pocs comentaris sobre les seves famílies. Mai havia tingut una família, ni pares, ni avis, ni tiets, ni cosins, ni germans, res.Entre la discussió sobre el que havia de fer i els meus pensaments negatius, vam arribar a l’ institut. Era privat i per tant, tots havíem d’anar amb uniforme. Aquest consistia en una camisa blanca, una faldilla marró amb ratlles verticals verdes i ratlles horitzontals vermelles que arribava per sobre del genoll, portàvem mitjons blancs a l’altura que volguéssim, jo els portava per sobre del genoll; la Nuska, per mitja cama i l’Airam per sota del genoll. S’havia de portar corbata, però era poca la gent que la portava on tocava, per exemple, la Nuska la portava descordada, l’Airam com a diadema i jo lligada més avall del normal. Va sonar el timbre, havíem d’entrar a classe. Totes les classes van anar bé, em van cridar l’atenció un o dos professors per estar dibuixant, però res fora del normal. La meva vida m’avorria per això mateix, cada dia igual que l’anterior, no passava res ni res deixava de passar.
Com que era de primer no podia fer de protagonista, però feia un paper molt important. El teatre m’agradava, m’hi sentia a gust, podia ser qualsevol i podia deixar els meus problemes de banda. Quan vam sortir, vam anar les tres al karaoke, rèiem molt i ens agradava. En arribar ens van dir que només tenien una sala lliure però que l’havíem de compartir amb uns quants nois del nostre institut. Vam acceptar, no ens feia res cantar en companyia, en entrar a la sala no hi havia ningú i vam començar a cantar. Estava cantant jo sola una cançó que m’agradava molt quan de cop van entrar. Eren un grupet de quatre nois i entre ells destacava un noi. Tenia els cabells de color castany clar i els portava llarguets, tenia els ulls color mel, portava l’uniforme de la nostra de la nostra escola amb la camisa mig descordada amb la corbata descordada del tot i penjada al coll,els pantalons cagats i m’havia hipnotitzat. Sense adonar-me’n havia acabat la cançó. Vaig anar a seure i només hi havia lloc al seu costat, vaig seure i em va mirar, vaig notar que em posava vermella de cop, però va semblar que ell no se’n va donar compte.- Ja sabem com es diuen elles, i tu?- J... jo... – la veu em tremolava – em dic Ru... Ruala.En dir això es va aixecar i va anar a triar una cançó, cosa que va fer que m’empipés una mica, ja que m’avia deixat allà assentada amb la paraula a la boca, però de seguida se’m va passar ja que un dels nois em va dirigir la paraula:- Ruala? Quin nom més estrany! Perdona, el meu també és rar, em dic Èac.Em vaig quedar amb la cara desencaixada, el meu nom era l’únic que tenia dels meus pares i em posava molt de mal humor quan algú se’n reia i li hagués dit algu a no ser pel noi que estava al costat de l’Airam.- Èac, no et passis! Disculpa’l, sempre es així. Em dic Gabriel, Gabri pels amics.El noi dels ulls color mel va començar a cantar una cançó del meu grup preferit. Tenia una veu molt melodiosa, aquesta veu em va portar en un altre món però vaig haver de tornar a aquella sala de karaoke ja que el quart noi m’estava parlant.- I jo, em dic James, vinc d’Anglaterra.- Encantada! Bé, en comptes de Ruala em podeu dir Ru.Van començar a parlar mentre jo em mirava el noi com cantava, com més sentia la veu més m’hipnotitzava. Quan va acabar, van pujar la Nuska amb l’ Èac a cantar una cançó a duet. El noi va seure al meu costat, la vermelló que havia anat desapareixent de les meves galtes va tornar.- Hola! Perdona, no m’he pogut presentar, m’has dit que et dius Ruala, jo em dic Jiro.- Encantada! Una pregunta.- Totes les que vulguis.Tinc la sensació que encara em vaig posar vermella si es que era possible.- He vist que portem el mateix uniforme però...- No has vist mai per l’escola.- Exacte.- Anem a segon, a l’altre edifici, potser per això no ens heu vist. Ara em toca a mi.- Què? – El cor em va començar a anar a mil.- Tu m’has fet una pregunta ara te la faig jo, vols cantar amb mi una cançó?- No canto gaire bé...- Tenia el cor que se’m sortia del pit i tampoc entenia el perquè ja que havia cantat moltes vegades amb altres persones i mai m’havia passat això.- No diguis mentides, que cantes molt bé, abans t’he sentit. He triat abans la cançó, va, que ens toca!Em va agafar de la mà i em va estirar cap al petit escenari i va començar a sonar la música. Coneixia aquella cançó, era un duet preciós. A mida que cantàvem se’m passaven els nervis i em sentia més a gust, anava notant com les galtes tornaven al seu color normal, em sentia molt a gust, com feia temps que no m’hi sentia.
