Ales de Somni IV

No li ho havia explicat a ningú, ni a les noies, no m’ho podia creure jo, doncs menys encara s’ho creurien elles, a més, no volia que es discutissin i tampoc m’hi vaig veure amb cor.
A l’hora del pati, va ser com si no hi fos, em deien coses, però no reaccionava. De cop i volta, en Jack em va agafar del braç i se’m va emportar a un lloc on podíem estar sols, em sembla que era el terrat de l’escola, no estic gaire segura, era una petita terrassa. Em va fer seure, no li va costar ja que m’havia deixat portar, un cop estava assentada es va acotar davant meu.
- Ruala, què et passa? – em va dir fluixet.
- No... No ho sé.
Vaig trencar a plorar, ell només em va abraçar i, amb aquell gest, em vaig sentir molt millor, era just el que necessitava, una abraçada d’algu proper. Havia estat pensant que ara que sabia el secret del meu origen, potser em tornaven a Kalymnos i no tornaria a veure els meus amics que per mi ho eren tot, i per culpa d’això em sentia malament. No sabia com expressar-ho, no volia explicar-li res sobre el meu passat, no de moment, però aviat em va venir un idea al cap.
- M’han adoptat. – vaig dir amb un aire trist.
- Doncs molt bé, no? O no era això el que volies? – estava molt desconcertat.
- No, si m’he alegrat molt, però...
- Però...? – Encara tenia cara de desconcertat.
- Però me n’he d’anar lluny, perquè la família viu en un altre país.- vaig mentir, amb molta facilitat, estava acostumada quan la gent em preguntava per com estava.
No va dir res, per la cara que va fer se’n va adonar de la importància de què jo marxés.
- No us he dit res perquè no vull que res canviï mentre encara sigui aquí. – Dintre el que cap era veritat.
- Però com que hi penses tant, no estàs per nosaltres. Ets tu la que et comportes diferent, no nosaltres.
- Perdona. – Només vaig ser capaç de dir això.
Ens vam abraçar, aquella abraçada em va semblar que durar molt de temps, tot i que va ser només un instant.
- Abans de tornar amb els altres, quan marxes?
- No ho sé , però no vull que els altres ho sàpiguen, si us plau, fes-me aquest favor.
- Tranquil·la, a canvi només et demano una cosa. – La cara de desconcertat s’havia canviat, ja hi tornava a ser el seu somriure, aquell somriure que em treia tan de polleguera, ja que volia dir que en tramava alguna.
- Què estrany! Sempre demanes coses a canvi d’unes altres.
- Demà a la tarda anirem tu i jo sols a prendre alguna cosa.
- Tu i jo... Sols? – Ara la desconcertada era jo. ¿Això era una cita?
- Justa! I posa’t guapa que jo tinc una categoria i una imatge.
- Seràs...!
Vaig donar-li una clatellada amb uns quans renecs de regal mentre rèiem.
- Ja tornes a ser tu, la meva Ruala.
Vaig somriure tímidament, havia dit la meva, vaig notar que les galtes s’envermellien i vam tornar amb els altres.
El dia va passar com sempre, classes avorridíssimes tot i que ja no hem van cridar l’atenció per no atendre. Quan vam arribar al karaoke, en Jiro intentava escollir tot de cançons alegres i que m’agradessin, cosa que em va fer sentir més bé, però alhora més trista, només de pensar que ja no ho podria tornar a fer, qui sap si es cantava a Kalymnos. Se’m van acostar les noies, en Gabri li havia demanat per sortir a l’Airam, i en James s’havia declarat a la Nuska just quan en Jiro i jo havíem marxat per anar a parlar, aprofitant que l’Èac estava jugant amb uns amics a futbol. Van cantar una cançó les dues parelletes, estava molt contenta per elles, se les veia molt felices, i feia temps que m’havien parlat sobre els seus sentiments sobre els nois, però em vaig quedar pensant en el comentari de la Nuska, “Només faltes tu”.
Marxant, en Jiro es va desviar del camí de casa seva per acompanyar-me a l’orfenat, mentre els altres van estar especulant sobre el que passaria, jo m’anava posant vermella. Ens vam acomiadar a la porta amb una abraçada, no tan intensa com la d’abans, però era una abraçada i em va fer un petó a la galta amb molta tendresa. Em van venir de dir-li una paraula que portava temps pel meus pensaments, t’estimo, però no vaig tenir el suficient valor. Ens vam separar lentament i vaig entrar cap a dins mentre ell s’allunyava cap a la seva llar amb la seva família, cosa que faria jo, segurament, al cap de poc.
Vaig sopar, bé, em vaig deixar mig plat, encara pensava en el que havia passat durant el dia i, de cop, em vaig fixar que la germana Deal no hi era. Vaig anar cap a la mare superiora i li vaig preguntar per ella, em va dir que estava a la seva cambra. M’hi vaig dirigir, vaig trucar la porta.
- Qui és?
- Soc jo, la Ruala.
- Entra petita, però ràpid i tanca la porta.
Vaig entrar i vaig tancar la porta tal i com m’havia dit. Quan em vaig girar vaig veure que estava parlant al gerro rodó que tenia sobre la calaixera. Em va fer un gest perquè m’hi apropes i ho vaig fer. Al gerro hi havia aigua, però la mateixa aigua bruta de quan hi havia flors sinó una aigua pura, quan hi vaig ficar el cap a sobre per veure-hi millor, no hi vaig veure el meu reflex, sinó el de la dona àngel que havia estat a la gàbia.
- Ruala? – Em va preguntar mentre els ulls se li omplien de llàgrimes.
- Em diuen així. – No sabia qui era i no volia donar-li dades personals.
- Sí, Megara, és la teva petita. – va intervenir la germana Deal.
- Oh! Alea, no saps com sóc de feliç.
- M’ho imagino. – Va dir la germana Deal, que com acabava de descobrir , realment es deia Alea.
- Què t’ha dit la congregació? Vull dir què has de fer com a Evadne de la petita?
- Aviat estarà entre vosaltres, al lloc on li pertany.
- Però, quan?
- Demà a la tarda.
- No! – Vaig cridar.
No havia dit res en tota l’estona, la idea de tornar m’agradava, en part, però l’endemà a la tarda no havia d’estar allí. No podia marxar sense deixar les coses clares amb en Jiro i no marxaria sense acomiadar-me de les noies i de la resta de nois. Vaig sortir corrents i em vaig tancar a la meva habitació, en un atac de ràbia. Al cap de pocs minuts, la germana Deal va trucar a la porta.

Ales de Somni III

Les hores dins d’aquella sala van passar molt ràpid i ens ho vam passar molt bé, ja ho diuen que el temps vola quan t’ho passes bé. En arribar a l’orfenat, vaig fer els deures, em vaig preparar la roba i la motxilla per l’endemà, vaig baixar les escales agafada de la barana, vaig trencar a la dreta i vaig entrar a la segona porta, al menjador per sopar, vaig anar a dir-li bona nit a la germana Deal i vaig anar al llit a dormir. Tot amb en Jiro present en els meus pensaments.Vaig tornar a tenir aquell somni i l’esquena em va tornar a fer mal quan li van tallar les ales al bebè. Els dies passaven i el somni es repetia nit rere nit i el dolor no cessava, en contra, encara anava a més. A l’escola, l’Airam, la Nuska i jo ens fèiem molt amb el Jiro i els seus amics, entre classes sortíem al passadís per veure’ls i a les hores de pati o mentre dinàvem estaven junts tots set, xerrant i a les tardes anàvem tots al karaoke. La germana Deal cada dia estava més preocupada perquè el meu dolor anava a més, tot i que era suportable però no trobàvem cap solució. Vaig accedir a anar al metge, però no em va trobar res. I així van anar passant els dies; al matí, amb la discussió entre les noies, les hores del pati o les hores entre classes amb el Jiro i els altres; la majoria de tardes, al karaoke i de tornada a l’orfenat per tornar a ser present a la dolorosa arrencada d’ales de l’àngel. Una tarda quan havíem acabat les classes, estàvem els set estirats sota l’ombra d’un pi mentre esperàvem que l’Èac acabes les classes de repàs d’anglès. Tenia el cap sobre la panxa d’en Jiro i em vaig adormir. Va tornar el somni, els esquamus, en Minos, la parella d’àngels, el bebè i els seus ulls verds. Em vaig despertar de cop, l’esquena em feia molt mal, no ho podia resistir, mai havia sentit un dolor tan profund, vaig sentir les noies cridant el meu nom i en Jiro que m’estava aguantant, cada vegada els veia més borrosos fins que no els vaig veure.Tornava a estar a la sala, el bebè no tenia ales, estava panxa amunt sobre la llitera i en Minos tenia una cosa a la mà, era un punyal, volia matar al bebè. Els àngels cridaven per impedir-ho, però ell els ignorava. Va aixecar el puny ben alt, tots els esquamus cridaven paraules com mort i venjança, estava a punt de matar el nadó quan una llum ens va encegar i del no res van aparèixer un grup d’essers alats. La llum va deixar els esquamus sense poder-se moure, cosa que van aprofitar per obrir la gàbia de la parella que el primer que va fer va ser anar a buscar a l’infant. La dona va aixecar el petit de cara a mi, vaig tornar a veure els ulls verds plorosos i em vaig fixar que era una nena, la va girar i li vaig veure, per primer cop, l’esquena. Tenia una cicatriu al lloc on hi havia hagut les ales, una cicatriu que era igual que la meva. En aquell moment la nena va xisclar de dolor, la cicatriu li feia mal, al cap de pocs segons vaig sentir una fiblada.En despertar del dolor, tenia al voltant les noies que estaven fent gestos cap a una banda. Van arribar els nois que em van ajudar a incorporar-me, vaig mirar al meu voltant, estava en una sala blanca, però no com la del somni, sinó la sala de la infermeria de l’escola. Al cap de poc en va vindre l’infermera, em va dir que no tenia res d’estrany, que m’havia desmaiat per alguna raó que desconeixia. Em va estar fent moltes preguntes a mi i als altres i no en va saber treure l’entrellat. Em vaig aixecar, em ressentia una mica de l’esquena però estava bé, m’havia desmaiat sense més.A la porta de l’hospital em vaig trobar la germana Deal, amb els ulls plens de llàgrimes que al veure’m, em va abraçar. Em vaig acomiadar dels altres i vaig demanar disculpes per haver-los fet estar tot aquell temps preocupats per mi. Les noies em van fer un petó cadascuna i els nois em van dir que no passava res al i en Jiro va afegir que jo faria el mateix per qualsevol de nosaltres seguit d’una abraçada que per mi va ser més que una simple abraçada, com a resposta li vaig xiuxiuejar a l’orella un petit gràcies. Van marxar i jo vaig anar cap a l’orfenat amb la germana Deal. Vam estar tot el camí en silenci, un silenci incòmode que mai havia experimentat estant amb ella.Quan vam arribar, em va demanar que l’acompanyes a la seva cambra. No era la primera vegada que hi anava, però aquella vegada era diferent, ho notava. Em va fer seure davant seu, al llit que era on sempre m’acomodava, i em va mirar fixament.- Ruala, aquest mal a la cicatriu, el desmai, que tens alguna idea del que pugui ser?- No ho sé ben bé, però tots tenen en comú el somni.- El somni? Quin somni? Necessito saber-ho.Li vaig explicar tot el somni, totes les nits doloroses i el que m’havia passat aquella tarda. Em mirava, feia cara de preocupada, però semblava entendre-ho, sempre ho feia, passes el que em passes ella sempre m’entenia, això feia que la meva confiança en ella s’hagués incrementat molt més que amb alguna altra germana de l’orfenat.

Vaig arribar a la part del somni en que veia les similituds entre el bebè i jo i vaig aturar el relat quan em despertava.- Germana, creu que hi ha una semblança entre la criatura i jo?

- Posa’t ben còmoda que t’espera una història molt llarga. – em vaig recolzar a la paret i vaig recollir les cames amb els braços – Encara que costi creure, existeix un món paral•lel a aquest, si us plau, no m’interrompis fins que no hagi acabat, gràcies. – va afegir al veure que obria la boca per parlar - Deia que hi ha un món paral•lel, anomenat Kalymnos, aquest món es divideix en diferents regnes, un d’ells és el regne de les muntanyes altes. En aquest regne hi vivien, fa bilions i bilions d’anys, els àngels, feien una vida normal fins que un dictador de la tribu dels esquamus es va imposar per la força com a rei de les muntanyes altes. Des de l’ombra els àngels es van organitzar en una resistència i després d’una llarga batalla van sortir guanyadors. Des d’aquell moment, els esquamus han fet la vida impossible als àngels perquè deien que el regne els pertanyia. Els àngels van il•luminar molt la ciutat, ja que la llum debilita els esquamus, com has vist al somni, i així s’asseguraven que no tornaven a donar un cop com aquell. Tot i que els àngels han fet propostes per firmar un tractat pel qual el regne fos per tots dos, els esquamus sempre s’han negat a controlar el regne entre els dos, ho volen tot per ells. Ara fa vint anys, van voler fer un altre cop, eren forts i al portaven davant el gran guerrer Minos; només els va poder aturar un àngel, Kasen, que amb el seu poder va poder vèncer Minos deixant-li la cara desfigurada. Ara fa setze anys, Minos es va assabentar que Kasen havia tingut una filla, ell clamava venjança així que quan la criatura tenia setmanes, la va segrestar juntament amb els pares i en un acte atroç li va tallar les ales. Per sort, els àngels de l’exèrcit, també anomenats àngels de la llum, van arribar abans que Minos matés el nadó i els pares. Per precaució, es va decidir allunyar la pobra nena de tot allò, ja havia patit prou, i, tot i que els pares s’hi negaven, la vam portar a aquest món, un món tranquil, on mai li passaria res.Et preguntaràs que com sé tot això, be doncs, no sóc humana, sóc una Evadne, la meva espècie som els que cuidem els protegits de Kalymnos, aquesta és la única missió que tenim a la vida. La meva missió era , i encara ho és, protegir-te, mirar pel teu bé Ruala, mantenir-te el més allunyada possible dels teus orígens perquè no et facin més mal. Es per això que mai t’ho havia explicat.Havia escoltat el relat, m’ho havia explicat molt resumit, però ja en tenia prou.- I no has pensat que potser em fèieu més mal allunyant-me’n? – No vaig poder reprimir aquelles paraules, les deia amb els ulls plens de llàgrimes – No saps tot el que he patit aquí, tancada, sense que ningú m’adoptés, amb només dues pistes sobre el meu passat, el nom i la cicatriu. Tots aquests anys veient com els meus amics marxaven cap a l’escalfor d’una llar, una llar amb una família i amb amor, una llar que sempre he somniat, un allar que es veu que tinc, però no he vist. Potser em no fa un mal físic com la cicatriu però et puc assegurar que el mal que em fa això és molt més fort i cala més fons.- Perdona petita, vaig ser, tots vam ser uns estúpids, no ens en vam adonar de com et senties. Perdona.Em va abraçar, no sé quanta estona vam estar abraçades però em va reconfortar molt. Quan ens vam separar, me’n vaig anar a dormir. Aquella nit no vaig somniar amb la sala ni amb el bebè, amb mi, la meva història, em va preocupar però no li vaig donar més importància, era la primera nit que dormia bé després de molt de temps. A l’escola estava com absent, quasi tots els professors, per no dir tots, em van cridar l’atenció, un em va enviar a la infermeria, però em vaig dedicar a passejar per l’escola. No podia parar de pensar en el que m’havia dit la germana Deal, si és que aquell era el seu nom.

Ales de Somni II

Quan els vaig obrir no era a la sala il•luminada on s’hi acabava de cometre un crim, sinó al trist orfenat on sempre em despertava, dins les parets grises, on sempre arribaven nens deixats a la seva sort. Acabava de tenir un somni molt estrany i que em sonava vagament familiar. Vaig mirar el despertador, ja era hora d’anar a l’escola. Tenia l’uniforme sobre la cadira de fusta, acabat de planxar, me’l vaig posar. Quan em vaig posar la camisa blanca, la cicatriu que tenia a l’esquena em va fer mal, últimament em feia fiblades, però me les guardava a dins meu, no volia preocupar més a les monges que ja feien massa per mi. Em vaig asseure a la cadira on abans hi havia hagut la roba i em vaig mirar al mirall, havia de posar-me els cabells en ordre. Amb la pinta vaig fer-me la ratlla cap a la dreta i em vaig col•locar el serrell tirant cap a l’esquerra. Darrere de les orelles em vaig posar una diadema negra a joc amb l’uniforme i em vaig deixar caure el cabell castany per sobre les espatlles, vaig agafar la motxilla, que havia fet la nit anterior, i vaig sortir cap a esmorzar.Vaig deixar la meva habitació enrere i vaig baixar les escales agafada de la barana, sempre ho feia, era un vell costum. Vaig trencar a la dreta i vaig entrar a la segona porta que em vaig trobar. Vaig entrar al menjador, vaig esmorzar, com sempre, dues torrades amb mantega i una mica de melmelada de maduixa acompanyat d’un got de llet. La germana Deal em va donar una bosseta amb l’esmorzar i la vaig guardar a la motxilla, em va fer el seu petó, a la galta dreta i em va dir a l’orella:- Què et passa a l’esquena? – em va posar la ma a la cicatriu.- Últimament em fa mal, però no he volgut dir res per no preocupar-vos.- Vols quedar-te aquí? Ja trucaré a l’escola.- No, tranquil•la. Estic bé, només són punxades puntuals.Em vaig acomiadar de la germana i dels més petits i vaig marxar cap a l’ institut.La germana Deal és la que es preocupa més per mi, des que era petita ho ha fet. Pel camí, vaig pensar en el somni, no havia vist mai aquelles criatures, però em resultaven familiars, sobretot la parella d’àngels que estava pressa a la gàbia, i els ulls de l’infant... els havia vist abans, però...- Ru! Ru!- Ruala, ens sents? Som aquí!Vaig remenar el cap i vaig veure les meves amigues al punt on sempre ens trobàvem.- Perdó noies, com esteu?- De perles!- En què pensaves Ru? Se’t veia molt capficada.- Ui, avui he tingut un somni molt estrany.Els vaig explicar el somni. L’Airam no em mirava, observava el cel, com de costum, però jo sabia que m’escoltava. Portava el cabell recollit en una espècie de monyo, tenia el cabell llarg, per mitja esquena i quasi sempre se’l recollia, al igual que el seu serrell, hi havia gent que mai havia vist els seus cabell caient sobre el seu ull dret. La Nuska, en canvi, em mirava fixament, es notava que m’escoltava. Portava el cabell curt recollit en dues mini cues, i els seus ulls blaus es veien molt ja que s’havia tallat el serrell feia poc.- Què vols que et digui? – va començar l’Airam. – A mi em sembla un somni normal i corrent. Quant al mal.. No hi trobo cap explicació, em sembla que hauries d’anar al metge.- Què dius Airam? – va contestar la Nuska – Això és una revelació!- Una revelació? I què més? – va replicar l’Airam.I així van començar a discutir-se. La Nuska defensava que tot allò era una espècie de senyal, que havia d’escriure una història sobre el somni i que em portaria sort. L’Airam em deia que no me l’escoltés, que no hi pensés més i que anés al metge pel problema de l’esquena. Per una part, volia fer cas a l’Airam, però no m’agradava la idea d’anar al metge; sempre et preguntaven masses coses i sempre veia famílies unides. Això m’afectava molt, les meves amigues ho sabien i feien pocs comentaris sobre les seves famílies. Mai havia tingut una família, ni pares, ni avis, ni tiets, ni cosins, ni germans, res.Entre la discussió sobre el que havia de fer i els meus pensaments negatius, vam arribar a l’ institut. Era privat i per tant, tots havíem d’anar amb uniforme. Aquest consistia en una camisa blanca, una faldilla marró amb ratlles verticals verdes i ratlles horitzontals vermelles que arribava per sobre del genoll, portàvem mitjons blancs a l’altura que volguéssim, jo els portava per sobre del genoll; la Nuska, per mitja cama i l’Airam per sota del genoll. S’havia de portar corbata, però era poca la gent que la portava on tocava, per exemple, la Nuska la portava descordada, l’Airam com a diadema i jo lligada més avall del normal. Va sonar el timbre, havíem d’entrar a classe. Totes les classes van anar bé, em van cridar l’atenció un o dos professors per estar dibuixant, però res fora del normal. La meva vida m’avorria per això mateix, cada dia igual que l’anterior, no passava res ni res deixava de passar.

Com que era de primer no podia fer de protagonista, però feia un paper molt important. El teatre m’agradava, m’hi sentia a gust, podia ser qualsevol i podia deixar els meus problemes de banda. Quan vam sortir, vam anar les tres al karaoke, rèiem molt i ens agradava. En arribar ens van dir que només tenien una sala lliure però que l’havíem de compartir amb uns quants nois del nostre institut. Vam acceptar, no ens feia res cantar en companyia, en entrar a la sala no hi havia ningú i vam començar a cantar. Estava cantant jo sola una cançó que m’agradava molt quan de cop van entrar. Eren un grupet de quatre nois i entre ells destacava un noi. Tenia els cabells de color castany clar i els portava llarguets, tenia els ulls color mel, portava l’uniforme de la nostra de la nostra escola amb la camisa mig descordada amb la corbata descordada del tot i penjada al coll,els pantalons cagats i m’havia hipnotitzat. Sense adonar-me’n havia acabat la cançó. Vaig anar a seure i només hi havia lloc al seu costat, vaig seure i em va mirar, vaig notar que em posava vermella de cop, però va semblar que ell no se’n va donar compte.- Ja sabem com es diuen elles, i tu?- J... jo... – la veu em tremolava – em dic Ru... Ruala.En dir això es va aixecar i va anar a triar una cançó, cosa que va fer que m’empipés una mica, ja que m’avia deixat allà assentada amb la paraula a la boca, però de seguida se’m va passar ja que un dels nois em va dirigir la paraula:- Ruala? Quin nom més estrany! Perdona, el meu també és rar, em dic Èac.Em vaig quedar amb la cara desencaixada, el meu nom era l’únic que tenia dels meus pares i em posava molt de mal humor quan algú se’n reia i li hagués dit algu a no ser pel noi que estava al costat de l’Airam.- Èac, no et passis! Disculpa’l, sempre es així. Em dic Gabriel, Gabri pels amics.El noi dels ulls color mel va començar a cantar una cançó del meu grup preferit. Tenia una veu molt melodiosa, aquesta veu em va portar en un altre món però vaig haver de tornar a aquella sala de karaoke ja que el quart noi m’estava parlant.- I jo, em dic James, vinc d’Anglaterra.- Encantada! Bé, en comptes de Ruala em podeu dir Ru.Van començar a parlar mentre jo em mirava el noi com cantava, com més sentia la veu més m’hipnotitzava. Quan va acabar, van pujar la Nuska amb l’ Èac a cantar una cançó a duet. El noi va seure al meu costat, la vermelló que havia anat desapareixent de les meves galtes va tornar.- Hola! Perdona, no m’he pogut presentar, m’has dit que et dius Ruala, jo em dic Jiro.- Encantada! Una pregunta.- Totes les que vulguis.Tinc la sensació que encara em vaig posar vermella si es que era possible.- He vist que portem el mateix uniforme però...- No has vist mai per l’escola.- Exacte.- Anem a segon, a l’altre edifici, potser per això no ens heu vist. Ara em toca a mi.- Què? – El cor em va començar a anar a mil.- Tu m’has fet una pregunta ara te la faig jo, vols cantar amb mi una cançó?- No canto gaire bé...- Tenia el cor que se’m sortia del pit i tampoc entenia el perquè ja que havia cantat moltes vegades amb altres persones i mai m’havia passat això.- No diguis mentides, que cantes molt bé, abans t’he sentit. He triat abans la cançó, va, que ens toca!Em va agafar de la mà i em va estirar cap al petit escenari i va començar a sonar la música. Coneixia aquella cançó, era un duet preciós. A mida que cantàvem se’m passaven els nervis i em sentia més a gust, anava notant com les galtes tornaven al seu color normal, em sentia molt a gust, com feia temps que no m’hi sentia.

Ales de somni I

Tot era fosc, no sabia on era, només sentia un so agut, m’hi vaig fixar millor. Era un plor, un plor de nen que no cessava. Em vaig refiar dels meus sentits i vaig seguir el so ja que ni veia res. Després de recórrer llargs passadissos, en girar una de les cantonades, una llum blanca va trencar la foscor. A mesura que m’acostava a la porta, el plor era més fort. Vaig travessar la porta, hi havia gent molt estranya que no semblava que m’haguessin vist. Enmig d’aquella sala, tota blanca, hi havia una llitera i, a sobre d’ella, el centre del plor. Era aparentment un nadó humà, però de l’esquena li sortien dues ales, no m’ho podia creure; un àngel! Mentre intentava ordenar els meus pensaments, va entrar a la sala un home amb una capa, quan es va acostar més a mi vaig veure que tenia la cara desfigurada, vaig apartar la mirada, era insuportable, fastigós. Era més alt que jo i jo era bastant alta. En apartar la mirada de l’home de la cara desfigurada, em vaig fixar millor amb la gent que corria amunt i avall. Eren de color verd, no tenien pell sinó escames. Tenien uns quants pèls negres com a barba però eren calbs. Al lloc on hi hauria d’anar el cabell tenien una franja de banyetes d’un color marfil. Els seus ulls eren de colors diferents, un groc i l’altre marró fosc. Vestits tenien un aspecte quasi humà, però se’ls veien les mans verdes i escamoses a l’igual que el cap,amb unes ungles grogoses, la majoria trencades i molt brutes. Al coll duien uns collarets de color negre amb pinxos platejats a joc amb els braçalets que portaven a ambdós canells. Es van acostar tots a l’home de la cara desfigurada, aquest es va treure la capa i vaig poder observar que era igual que els altres però més gran. Tots es van posar a cridar el seu nom. Es deia Minos. Es va acostar a una mena de caixa molt gran tapada amb un llençol blau. Va agafar el llençol i el va aixecar. La caixa era una gàbia i dins hi havia dues persones, un home i una dona. Però no eren persones sinó àngels. Tenien els dos els ulls verds, de color verd maragda. Estaven cridant paraules com justícia, no, canviem el lloc, no ho facis, etc. En Minos va aixecar les mans i el nounat va parar de plorar i li vaig poder veure la cara. Tenia les galtes i el nas vermells de tant plorar a l’igual que els ulls, que eren de color verd maragda com els dels àngels de la gàbia. En Minos es va posar a parlar:- Avui és un dia molt important per a nosaltres, amb l’acte següent demostrarem el que valem..- No valeu res vosaltres, fastigosos esquamus! – va interrompre l’àngel home.- Vols fer el favor de callar! – li va clavar una bona puntada de peu i va continuar mentre els altres els tapaven la boca. – Ara fa cent anys nosaltres, els esquamus, dominàvem tot el regne de les muntanyes altes. Però els àngelus hi estaven en contra, volien les muntanyes per ells i ens van desterrar quedant-se aquell regne per ells sols. Ara és l’hora de la venjança, matarem aquesta criatura, futura hereva del regne, i així nosaltres ens farem una altra vegada amb el poder, amb el que mai ens haurien d’haver pres, el que ens pertoca.Va agafar una falç daurada i la va apropar a les ales de la criatura, que va tornar a plorar. I llavors, amb un cop sec, les hi va tallar. Vaig cridar amb el bebè alhora que vaig tancar els ulls.