Tot era fosc, no sabia on era, només sentia un so agut, m’hi vaig fixar millor. Era un plor, un plor de nen que no cessava. Em vaig refiar dels meus sentits i vaig seguir el so ja que ni veia res. Després de recórrer llargs passadissos, en girar una de les cantonades, una llum blanca va trencar la foscor. A mesura que m’acostava a la porta, el plor era més fort. Vaig travessar la porta, hi havia gent molt estranya que no semblava que m’haguessin vist. Enmig d’aquella sala, tota blanca, hi havia una llitera i, a sobre d’ella, el centre del plor. Era aparentment un nadó humà, però de l’esquena li sortien dues ales, no m’ho podia creure; un àngel! Mentre intentava ordenar els meus pensaments, va entrar a la sala un home amb una capa, quan es va acostar més a mi vaig veure que tenia la cara desfigurada, vaig apartar la mirada, era insuportable, fastigós. Era més alt que jo i jo era bastant alta. En apartar la mirada de l’home de la cara desfigurada, em vaig fixar millor amb la gent que corria amunt i avall. Eren de color verd, no tenien pell sinó escames. Tenien uns quants pèls negres com a barba però eren calbs. Al lloc on hi hauria d’anar el cabell tenien una franja de banyetes d’un color marfil. Els seus ulls eren de colors diferents, un groc i l’altre marró fosc. Vestits tenien un aspecte quasi humà, però se’ls veien les mans verdes i escamoses a l’igual que el cap,amb unes ungles grogoses, la majoria trencades i molt brutes. Al coll duien uns collarets de color negre amb pinxos platejats a joc amb els braçalets que portaven a ambdós canells. Es van acostar tots a l’home de la cara desfigurada, aquest es va treure la capa i vaig poder observar que era igual que els altres però més gran. Tots es van posar a cridar el seu nom. Es deia Minos. Es va acostar a una mena de caixa molt gran tapada amb un llençol blau. Va agafar el llençol i el va aixecar. La caixa era una gàbia i dins hi havia dues persones, un home i una dona. Però no eren persones sinó àngels. Tenien els dos els ulls verds, de color verd maragda. Estaven cridant paraules com justícia, no, canviem el lloc, no ho facis, etc. En Minos va aixecar les mans i el nounat va parar de plorar i li vaig poder veure la cara. Tenia les galtes i el nas vermells de tant plorar a l’igual que els ulls, que eren de color verd maragda com els dels àngels de la gàbia. En Minos es va posar a parlar:- Avui és un dia molt important per a nosaltres, amb l’acte següent demostrarem el que valem..- No valeu res vosaltres, fastigosos esquamus! – va interrompre l’àngel home.- Vols fer el favor de callar! – li va clavar una bona puntada de peu i va continuar mentre els altres els tapaven la boca. – Ara fa cent anys nosaltres, els esquamus, dominàvem tot el regne de les muntanyes altes. Però els àngelus hi estaven en contra, volien les muntanyes per ells i ens van desterrar quedant-se aquell regne per ells sols. Ara és l’hora de la venjança, matarem aquesta criatura, futura hereva del regne, i així nosaltres ens farem una altra vegada amb el poder, amb el que mai ens haurien d’haver pres, el que ens pertoca.Va agafar una falç daurada i la va apropar a les ales de la criatura, que va tornar a plorar. I llavors, amb un cop sec, les hi va tallar. Vaig cridar amb el bebè alhora que vaig tancar els ulls.
